hauia ordenat en sa creatura, seria sa bonea, sa granea, sa eternitat, son poder, sa sauiesa, e sa volentat imperfecta; e si ho era, impossibil cosa seria que fos Deu. Cor enaxi con a creatura no s coue que ella sia[1] creador, enaxi, e menys encara, a imperfeccio de bonea, granea et cetera, no s coue que sia Deu; cor a Deu se coue tota nobilitat, segons les condicions dels arbres. § La segona raho es aquesta: La granea de Deu es infinida o no en essencia, e n bonea,[2] eternitat, poder, sauiesa, amor, e perfeccio. On si son dos o tres o mes Deus, impossibil cosa es que la granea de Deu sia infinida en essencia, e en les virtuts damuntdites; e si es vn Deu tan solament, es possibil cosa que la granea de Deu sia infinida en essencia per totes les virtuts damuntdites. E con possibilitat e esser se couenguen, e impossibilitat e no esser, per aço es maniffestat que vn Deu es; la essencia del qual es tan gran[3] en bonea, eternitat, poder, sauiesa, amor, e perfeccio, que nuyla altra essencia ne altra cosa no la pot termenar ni comprendre, ans termena ella e compren totes coses dintre si matexa, e es essencialment dintre e deffora totes[4] altres coses, cor si no ho era, seria termenada e finida. § Dix lo gentil al juheu: Segons obra natural, vera cosa es que ls quatre elements son mesclats en cascun cors compost d ells, e en aquel cors cascun element es essencialment e virtuosament e obrantment; on enaxi es possibil cosa que sien molts Deus, e que sien los vns entre los altres mescladament,[5]
Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/85
Aquesta pàgina ha estat revisada.
