Deus esser, e esser en ell bonea, granea, eternitat, poder, sauiesa, amor e perfeccio, e li hagren maniffestada resurreccio, e lo gentil remembra e entes les rahons damuntdites, e guarda los arbres e les flors, adonchs diuinal resplandor illumina son enteniment qui era tenebros estat,[1] e enamora son coratge de via de salut; e per virtut de Deu lo gentil dix estes paraules: ¡Ha las colpable! E tan longament has rebuts diuinals dons, en esta present vida, del Altisme, qui te ha donat esser, e has menjat e begut sos bens, e ell te ha donat tos vestiments, e ell te ha donat los infants e les riqueses que has, e ell te ha tengut a vida, e te ha honrat longament entre les gents, e tu hanc vn jorn ni vna hora de totes estes coses no li has fetes gracies, ne has obehits sos manaments. ¡Ha, mesqui caytiu! ¡E con has estat descebut per ignorancia[2] qui ha tenguts obcegats[3] los vlls de ta anima, e no has conegut aquest senyor tan honrrable, tan glorios, digne de tants honrraments! § Cant lo gentil hac dites aquestes paraules, ell senti sa anima deliurada dels torments e de la tristicia, de on error e infidelitat la hauia longament e greument turmentada. Lo goig ni l alegria que l gentil hac, ¿qui l vos poria recomptar? Ne la benediccio que ell disia[4] als tres sauis, ¿qui la vos poria dir? Lo gentil se ajonoyla en la terra, e leua ses mans al cel, e sos vlls qui foren en lagremes e en plors, e ab seruent coratge adora, e dix: ¡Benehit sia Deus glorios, payre e senyor poderos de
Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/78
Aquesta pàgina ha estat revisada.
