es que auaricia sia en l esser on caritat es, que en l esser on caritat no es. On si caritat es en hom en lo qual pot esser auaricia, quant mes coue que caritat sia en alcuna cosa en la qual no pusca esser auaricia, la qual cosa es Deu. E si Deus res no era, seguir sia que esser pogues mils a contraris que a no contraris,[1] e aço es impossibil, com sia cosa que en vn esser mateix[2] la vn contrari se couenga ab no esser, e l altre ab esser, cor en altre manera no serien contraris. § Caritat e espiritual natura se couenen, e anima, per corporal natura, se coue a esser en ella auaricia, per destrohit ordenament en espiritual actu e habit. On si Deus res no era, natura corporal seguiria mils son cors, e s couenrria mils ab veritat, que espiritual natura; e seguir sia que anima se couengues ab menor nobilitat, e lo cors ab major. Cor si Deus res no era, mes vegades fayliria la anima cogitant en Deu e en l altre setgle[3] en ço que res no seria, que lo cors ab sos cinch sens corporals vsant de les coses corporals. On con l anima sia forma e compliment al cors, e lo cors sia corrompable e mortal, per aço es demostrat que la anima es pus noble que l cors, per la qual major nobilitat se coue ab major veritat que l cors, per la qual major veritat Deus es maniffestat; sens l esser del qual l anima no s poria couenir tan naturalment ab esser e ab veritat con lo cors.
Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/73
Aquesta pàgina ha estat revisada.
