per lo qual fa intelligibilitat sia entesa, e sa amabilitat sia amada en infinitat e eternitat de entitat diuina, e que ensemps sien vna simple substancia e vn Deu. Sapies, fill, que si Deus no hauia en si mateix intencio, hauria superfluitat en son enteniment, si s entenia, e en sa volentat, si s amaua, pus que no se n seguis vtilitat en Deu de son entendre, e de son amar, en si mateix; [1] la qual vtilitat coue esser egual a Deu en ço que coue esser Deu eternal e infinit; per la qual eternitat e infinitat no pot ni vol sa justicia multiplicar en sa virtut, [2] ni pot cessar sa vtilitat en la intencio que ha sa perfeccio eternalment e infinida. § En la intencio de Deu no ha diuisio de primera e segona intencio on sia menoritat, [3] car tota sa intencio es infinida e eternal; e per aço, fill, no hi pot caber segona intencio. E car la intencio de Deu es, fill, en tan alta excellencia de virtut, per aço es Deu intelligible e amable per si mateix, e ha creada intencio en tu e per tu, per ço que ab aquella l entenes e l ams per la bonea e per la perfeccio de Deu. § ¿Saps, tu, fill, per que Deu es pus amable que temable? Per ço car meylor cosa es amor que temor, car amor es eternalment e infinida en Deu, e temor ha començament. E car Deus es pus amable que temable, per aço te conçeyl, fill, que tu hajes intencio a amar e tembre Deu, [4] per ço com es bo, poderos, e gran, e digne de tots honraments; e axi la tua primera intencio hajes
Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/335
Aquesta pàgina ha estat revisada.
