Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/167

exis superbia qui fos gran infinidament en poder e en eternitat, e que ensemps fossen vna superbia infinida en poder e en eternitat, impossibil cosa fora que humilitat pogues vençre la superbia damuntdita, ne que humilitat fos nuyla cosa. E cor superbia se couenga ab menor e ab no esser, e humilitat se couenga ab major e ab esser, per aço coue de necessitat que sia vna humilitat en Deu, qui sia major que neguna superbia que hom pusca considerar, ni aesmar, ni formar en sa consideracio. E si aço no era enaxi, poria la humana pensa considerar major superbia que la humilitat de Deu; e seria major l anima de hom en considerar superbia, que la humilitat de Deu, e seria major en granea, e aço es impossibil; en la qual impossibilitat es signifficat que en Deu ha vn humil qui de tot si mateix enjenrra altre humil en infinida bonea, granea et cetera, e del humil enjenrrador, e del humil enjenrrat, ix infinidament en bonea, granea et cetera, altre humil procehit, e ensemps aquests tres humils son vna essencia humil en infinida bonea, granea et cetera, en la qual, trinitat es signifficada, segons la demostracio damuntdita. § Dix lo gentil al crestia: Si en Deu ha tan gran humilitat con tu dius, e con humilitat e superbia sien contraris, ¿con pot esser que la humilitat de Deu no veda que superbia, qui es mal, no sia? § Dix lo crestia: Si Deus no donaua libertat a hom que pogues esser erguylos o humil, la sauiesa de Deu seria contraria a la humilitat del home, per la qual home pot hauer merit e gracia de Deu. E cor les flors del segon arbre no sien ne deguen esser