Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/166

Aquesta pàgina ha estat revisada.

de Deu ha vn be qui do si mateix infinidament en bonea, granea, eternitat, poder, sauiesa, amor e perfeccio, a be qui sia infinit en bonea, granea et cetera; e si lo be damuntdit fa aquest do sens que no n minua de si mateix; e del be qui dona e del be qui es donat ix vn be infinidament en bonea, granea et cetera, e es egualtat en lo be qui dona, e l be donat, e l be procehit; si aço es enaxi, la bonea de Deu es pus contraria a superbia, que no seria sens lo be donat e procehit damuntdit. E aço es per ço cor do no seria donat tan noblement en la bonea de Deu, ni no se n concordaria tan be ab humilitat; per la qual menor humilitat, la humilitat de Deu no seria tan contraria a superbia. E cor, segons les condicions d est arbre, la major contrarietat qui sia entre la bonea de Deu e superbia, sia atorgadora; per aço es maniffestat que en Deu ha be qui dona tot si mateix al be donat, e que del be qui dona e del be donat, ix be qui es donat. E con aço couenga esser enaxi, segons les condicions del arbre, per aço trinitat es maniffestada.

DE GRANEA E SVPERBIA



SI superbia hagues tan gran poder en si matexa, que de si matexa enjenrras infinida superbia en granea e en poder e en eternitat, e que d amdues