cor larguea e auaricia sien contraris, per aço es maniffestat que per larguea la eternitat de Deu e la auaricia son contraris.[1] On con, segons les condicions dels arbres, sia cosa atorgada ço per que eternitat e auaricia sien pus contraris, per aço es atorgadora cosa paradis esser; cor si es, pus contraria cosa es eternitat e auaricia, que si paradis res no es. On si era ço per que eternitat e auaricia menys son contraris, seria en Deu ço per que eternitat e larguea menys se couenen; e si ço era,[2] ço que es mes e pus noble, se couenrria ab no esser, e ço que es menys, e menys noble, se couenrria ab esser; e aço es impossibil, e contra les condicions dels arbres; per la qual impossibilitat e contrarietat paradis es maniffestable. § Natural cosa es de lo maestre que faça la obra durable; e per auaricia molt maestre faria menys durable sa obra, si larguea no hauia en donar a la obra ço que li coue a esser durable. On per aço durar e sauiesa e larguea se couenen ab obra, que sia feyta per maestre on haja perfeccio de sauiesa e larguea. On con en Deu, sauiesa, eternitat, larguea e perfeccio si couenguen, per aço es paradis signifficable;[3] cor si paradis res no es, la obra de Deu non es tan durable, en la qual obra ha deffayliment de durament, per deffayliment de poder, o de sauiesa, o de eternitat, o de volentat, qui s concorda ab auaricia; e cascuna de estas coses es contraria a la perfeccio de Deu; per la qual perfeccio es maniffestable la obra de Deu
Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/136
Aquesta pàgina ha estat revisada.
