Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/135

Aquesta pàgina ha estat revisada.

que caritat pot hauer major perfeccio en amar la perfeccio que Deus ha[1] en bonea, granea, eternitat, poder, sauiesa e amor, se coue mils ab esser, que la cosa per que caritat no pot tant amar la perfeccio que Deus ha en les virtuts damuntdites. On si Deus no amaua ço per que caritat mils es proporcionada a amar les virtuts damuntdites,[2] e amaua contraries coses de ço per que caritat no pot tant amar,[3] seguir sia que la caritat creada se couengues mils a amar perfectament, que la perfeccio de Deu a crear caritat, e aço es impossibil; cor si era possibil, ço per que caritat hauria major proporcio a amar, seria increat, e aço es impossibil; per la qual impossibilitat es signifficat que paradis es; sens l esser del qual, caritat pogra mes amar que Deus accabar.[4]


DE ETERNITAT E AVARICIA



EN Deu, benehit sia ell, se couenen eternitat e larguea; cor si no s couenien, couenrria s que la larguea que Deus ha en donar a las creatures, hagues de altre e no de si mateix, o que la eternitat no fos Deu;[5] e cascuna de aquestes dues coses es impossibil. On con eternitat e larguea se couenguen en Deu, e

  1. On aquella cosa per que caritat pot hauer major perfeccio que Deus ha.
  2. Edit. lat. Per quod charitas esset meliùs proportionata cum supradictis virtutibus.
  3. Edit. lat. Tantum diligere supradictas virtutes.
  4. Quam Deus posset perficere.
  5. Edit. lat. Aut quod Deus non esset aeternitas.