Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/132

Aquesta pàgina ha estat revisada.

auaricia e injuria, e aço es impossibil, e contraria cosa a les condicions dels arbres; per la qual impossibilitat e contrarietat es signifficat paradis esser.


DE ETERNITAT E AMOR



PROVAT es Deus esser; e per aço es prouat que la amor diuinal no s coue en la eternitat diuina ab començament, ne mija, ne fi; cor si ho fehia, vna cosa seria en Deu eternitat, qui no s coue ab començament, ne mija, ne fi, e altra cosa seria la amor diuinal.[1] On con sien eternitat e amor,[2] vna essencia e vna cosa matexa, cor en altre manera no serien vn Deu, e nos hajam prouat vn Deus esser, per aço es prouat que la amor diuinal no ha començament, ne mija, ne fi. E per aço ix de la amor diuinal influencia de amar racional creatura, e donar li eternal gloria sens fi, a signifficar que la amor diuinal ha perfeccio en eternitat, donant gloria eternal a creatura; la qual gloria es paradis qui no haura fi.[3] On si paradis res no fos, justicia en Deu no hagra perfeccio; e si paradis eternalment no fos sens fi, amor diuinal no hagra perfeccio en eternitat a amar eternalment creatura racional amant Deu; e seguira s que l diuinal poder no pogues, ni la diuinal sauiesa no

  1. Edit. lat. Divinus amor differens ab aeternitate per essentiam.
  2. Edit. lat. Divina aeternitas et amor.
  3. Edit. lat. Qui erit durabilis absque fine.