Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/115

Aquesta pàgina ha estat revisada.

peccat, per lo qual siats contra la bonea de Deu, en lo qual peccat no cuydets esser, ne non demanets perdo a la bonea de Deu, la qual se coue ab justicia; per la qual justicia no us vuyla deliurar dentro que regonegats vostre peccat[1] e que n demanets perdo.


DE PODER E ESPERANÇA



DIX lo juheu al gentil: Maniffesta cosa es que esperança es virtut; cor si no ho era, desesperança no seria vici. On con poder e esperança se couenguen en nosaltres, en ço que esperam en Deu quins ajut a exir de la captiuitat en que som, en la qual esperança no poriem esser, si poder de esperar no n hauiem; e cor lo poder de Deu sia major que l nostre; si l nostre poder, qui es menor, se coue ab virtut, quant mes lo poder de Deu, qui es major, coue que s couenga ab la nostra esperança. E si aço no era enaxi, seria signifficat que l nostre poder e la nostra esperança, qui s confien en lo poder de Deu, se couenguessen en major concordança que l poder de Deu ab la nostra esperança. E cor aço sia impossibil, cor si era possibil, lo nostre poder se couenrria ab major[2] perfeccio que l poder de Deu, per aço es impossibil que l poder diuinal no ns trameta deliurament de nostra captiuança,[3] de la qual hauem esperança

  1. Reconegats lo peccat.
  2. Ab major esperança de perfeccio.
  3. Edit. lat. Non velit nobis mittere Redemptorem nostrae captivitatis.