Pàgina:Obres de Q. Horaci (1922).djvu/93

Oda XX

A Mecenes

Amb poderosa i insòlita volada
poeta de dos formes seré pels cels portat.
No hi faré aquí a la terra llarga estada
i major que l'enveja deixaré la ciutat.

No jo, fill de família pobrissona,
no jo, a qui tu, Mecenes, nomenes «estimat»
no jo moriré mai, ni dintre l'ona
de la llacuna estígia cauré en oblit colgat.

Ja a les mans i a la espatlla vigoroses
ales sento que em naixen; d'asprosa i dura pell
ja es cobreixen mes cames tremoloses,
i mon còs es transforma depressa en blanc aucell.

Amb més bona fortuna i lleugeresa
que l'incautíssim Ícar, per l'aire estendré el vol
i esguardaré a Getúlia sempre encesa
i el Bósfor tempestívol i els camps del nevat Pol.

Sabran mon nom el còlchid i el fort daci,
èmul dels valents marsos, i els allunyats gelons,
i els discrets íbers llegiran a Horaci
junt amb aquells qui beuen del Ròdan en les fonts.