Puix ni riqueses ni el lictor del cònsul
del pit remouen la pesada angoixa,
ni menys les cuites que a l'entorn revolen
dels dorats sostres.
Bé viu amb poc qui en sa modesta taula
veu relluir l'antic saler dels avis;
ni l'avarícia ni la por li trenquen
el lleuger somni.
¿A què en curt viure somniar grandeses?
A què cercar a nous terrenys fortuna?
Pot separar-se d'ell mateix qui marxa
lluny de sa terra?
Pugen les cuites als bronzats navilis
i més lleugeres que l'isart i l'Eure,
que els mars revolta, dels genets segueixen
la fugaç turba.
L'ànim, alegre amb lo present, no peni
per l'avenir, i l'amargura endolci
amb plàcid riure: no hi ha al món persona
del tot feliça.
Mort primerenca arrebatà a Pelides
i a Titó lenta senectut desgasta;
i a mi tal volta em donaran les hores
ço que a tu et neguin.
Pàgina:Obres de Q. Horaci (1922).djvu/86
Aquesta pàgina ha estat revisada.
