Aquesta pàgina ha estat revisada.
Oda XIV
A Postum
¡Ai, Postum, aimat Pòstum, quant depressa
llisquen els anys! Ni senectut rugosa
ni la mort no domada
amb precs fervents retrassen l'arribada.
No aplacaràs, amic, encar que immolis
tres cents bous cada dia a Plutó rígid,
qui reté en sa funesta
llacuna a Gerió de triple testa
i a Tici. Quants vivim dels fruits de Ceres
des de'l pobre artigaire a qui rumbeja
gemmàtiques corones,
tots tindrem que solcar les negres ones.
En va allà a la tardor temerem l'Austre
danyós al còs; en va fugírem sempre
de la guerra funesta
i del mar flagel.lat per la tempesta;
que al fi del Còcit llànguid hem de veure
la dormida corrent, les crudels filles
del rei de terra Argida
i de Sísif la dura i trista vida.