el regne de la fosca Proserpina,
i a Minos, sever jutge de les ànimes,
i els llocs secrets, que són la llar dels justos,
i a Safo, qui al dolç so de l'arpa eòlia
es queixa de les noies de sa pàtria,
i a tu, sublim Alceu, qui amb dorat plectre
cantes en vers heroic del mar les ires
i els fragors dels combats, i les angoixes
dels pobres exilats i l'anyorança!
De ambdós les pies ànimes escolten
amb religiós silenci els cants dolcíssims;
però el vulgue nombrós prefereix sempre
oir relats de guerra i de corones
per terra rodolant. ¿I qui ho estranya,
si fins el de cent caps horrible monstre,
pres d'estupor, inclina ses orelles
de llurs versos al so, i les serps vrinoses,
que entre'ls cabells s'enrosquen de les fúries,
de plaer s'extremeixen? També Tàntal
i Prometeu s'obliden de ses penes,
en sentint d'aquells càntics la dolçura,
i el caçador Orió deixa de córrer
detràs de sos lleons i de sos linces.
Pàgina:Obres de Q. Horaci (1922).djvu/82
Aquesta pàgina ha estat revisada.
