Aquesta pàgina ha estat revisada.
Oda XXIV
A la Fortuna
Tu, qui regnes en Anci, i el trist mortal
alces del fons al cim de la grandesa,
i els més brillants triomfes, gran deesa,
mudes en funeral;
a tu t'invoca el pobre llaurador,
a tu de l'ample mar com a regina
prega, fervent, qui solca amb nau bithina
el pèlag bramador;
a tu et temen els fugitius lluitants,
Dàcia feroç i Roma forta en guerra,
i les mares dels reis, i l'ampla terra,
i els emporprats tirans.
Temen que facis caure amb fatal peu
llur dreçada columna, i que al combat
concite als bons el vulgue abalotat,
el desordre sembrant per tot arreu.
De la necessitat el rigor viu
davant teu sempre corre i s'apressura
portant tascons i claus en sa mà dura,
plom fos i el fer garfiu.
