Aquesta pàgina ha estat revisada.
— 48 —
De tots els bons sa pèrdua fou plorada;
però ningú el plorà
com tu, estimat amic. ¡I tot en va!
En dant-li els Déus la terra per morada,
ja el terme de sa vida van fixà.
Encara que la lira amb més dolçura
toquis que el traci Orfeu,
qui embadalia els boscos amb sa veu,
la sang no tornarà a vana figura
a qui Mercuri, inexorable Déu,
amb sa vareta màgica arrenglera
detràs la negra grei.
La sentència és fatal, dura és la llei;
mes sols amb la paciència s'alleugera
un mal que no té esmena ni remei.
Oda XXV
A Lídia
Ja menys sovint la joventut proterva
tos fermats porticons vé a colpejar,
ni et trenca el sòn, ni els golfos de ta porta
fa quasi grinyolar.
