Pàgina:Obres de Q. Horaci (1922).djvu/32

— 32 —

serra de l'Helicó, o dessobre el Pindus,
dalt de l'Hem gelat, des d'on un día
del diví Orfeu embadalits els boscos
seguien la canturía;

d'Orfeu, qui amb la dolçor de l'art materna
els ràpids rius i els vents lleugers parava
i seguir feia amb son armònic càntic
les atentes alsines?

De qui primer diré justes lloances,
sinó del Sobirà dels Déus i els homes,
qui el mar pregon regeix i el món amplíssim,
i el curs de l'any tempera?

Ningú tan gran com Júpiter olímpic,
ni té segon, ni hi ha qui s'hi retiri;
però per sos honors vora d'Ell brilla
sa gran filla Minerva.

També a tu, Bacus, lluitador intrèpid,
i a tu, Verge, de feres enemiga,
vos cantaré, i a Febus, formidable
per ses fletxes certeres.

Ni Alcides callaré, ni els fills de Leda,
l'un en corcers i l'altre en pugnes noble.
De son estel aixís que l'albor cèlica
sobre la mar fulgura,