Pàgina:Obres de Q. Horaci (1922).djvu/29

— 29 —

com el pes de la neu son front inclina
i el gel agut les aigües encadena?

Desterra la fredor, llenya abundosa
posant al foc; i vi de quatre anyades
extreu, oh Taliarque, mil vegades
de les sabines gerres, on reposa;

i deixa fer als Déus. Si ells assosseguen
els vents, que esveren de la mar l'onatge,
ni dels vells olms s'agita el dur brancatge,
ni els fúnebres xiprers tampoc gemeguen.

Ço que vindrà demà... no et doni cura;
tot jorn que et doni el cel pren per guanyança,
ni fugis les delícies de la dansa,
ni de l'amor esquivis la dolçura.

Mentres ets jove i llunya la vellesa
encara es veu, acud a la vesprada
al camp i plaça a l'hora concertada
per a els dolços festeigs amb ta promesa.

Ella s'abscondirà de ta presència,
mes son dolç riure guiarà tos passos
i el joiell pren-li de sos dits o braços,
encara que simulin resistència.