Pàgina:Obres de Q. Horaci (1922).djvu/137

A l'arribar a Creta poderosa
per cent ciutats — Oh aimat pare — digué
—oh nom perdut de filla, i oh tendresa,
que matà un foll anhel.

¿D'on i aont vingui? Mil morts mereixen
mes culpes. ¿Serà cert que jo he comès
un tan infame crim, o és que m'enganya
il·lusió inconsistent,

que escorrent-se de vori per la porta
genera el somni? Com pugui el funest
onatge de la mar preferir cega
al prat de flors rublert?

Si algú m'entregués ara el taure infame,
li clavaria irada el dur acer
i faria bocins dels corns del monstre,
que tant estimí adés.

Sens vergonya deixí la llar paterna,
sens vergonya retardo anâ a l'infern.
Oh Déus, si m'óu algún, faci que nua
vagui entre lleons fers.
 
Ans que lletges arrugues reemplacin
de ma faç la frescor, i els al·licients
de tendra presa es passin, bella, sigui
de tigres aliment.