Pàgina:Obres de Q. Horaci (1922).djvu/13

general en nostra Península, la de traduir les odes de caràcter anacreontic en romanç de set o vuit síl·labes, i tampoc ho jutjo acertat. Les odes d'Horaci, sigui quin vulgui el seu caràcter, són més a propòsit per a ésser cantades al sò de la lira, que no pas per a ésser acompanyades amb el plebeu rum-rum de nostra guitarra. Fora d'això hi ha que tenir en compte que les anacreòntiques d'Horaci són d'una índole especialís sima, i que tot sovint son immortal autor hi encrostava pensaments brillants i pregones sentències, que no farien cap mal paper en les odes més enlairades. Si es té present, ademes, que Horaci era un poeta, que adebat profanum vulgus ef arcebat, no es podrà menys que convenir en que ses odes, fins les més festives i lleugeres, se'n donen de menys d'anar vestides amb el modest i balder robatge de la musa popular. Convé també tenir present que les estrofes horacianes es distingeixen per son escàs nombre de versos; i en això deu igualment el traductor esmerat posar extremosa cura, si no vol deixatar en insulsa parauleria la condensada energia de l'original. Si bé no ho crec sempre possible ni recomanable, el traduir Horaci amb el mateix nombre de versos de l'original, amb tot sóc de parer que és convenientíssim no donar aixamples a les estrofes, per a que així no es vegi forçat el traductor a tenir que replenar-les amb materials de falsejada marca. De mi sé dir, que les versions que menys descontent m'han deixat, són precisament aquelles que tenen, a falla d'altres mèrits, la virtut de la concisió.