Pàgina:Obres de Q. Horaci (1922).djvu/11

és un medi excel·lentíssim per a buidar en les literatures modernes els materials poètics dels idiomes antics, com ens ho tenen ben demostrat els Caros, Montis, Hermosillas, Herreras i Ribers. Però si en aquesta classe de versos es poden sortosament translatar' les obres de Virgili i d'Homer, i fins les sàtires i epístoles de nostre poeta, no podríem dir altre tant respecte de les composicions purament líriques d'aquest últim. «Sabut és, diu un crític ultrapirenaic, que Horaci (el líric) empeltà en l'arbre de la poesia llatina les combinacions estròfiques d'Alceu, de Safo, d'Anacreont i dels Alexandrins. Però ell les hi donà un caràcter i un caient ben romà, fixant-les amb més precisió; la mètrica grega, un xic flotant, en ell pren consistència i es solidifica. Per altra part, ell destina cada un dels ritmes principals a un ús particular. Ja en les Epodes, sos primers assaigs lírics, es veu que els metres jàm bics estan usats en les obres d'inspiració satírica, i els metres dàctil-jàmbics en les peces anacreòntiques. En les Odes, les estrofes asclepiàdiques estan reservades a les cançons amoroses o bàquiques, als bitllets íntims i ais records personals. El metre alcaic està esmersat en les grans odes patriòtiques o filosòfiques, i en les peces d'aparat o d'encàrrec. El metre sàfic, més monòton i sossegat amb sa clàusula, que marca una pausa, serveix per a produir una impressió de greutat i de pau; l'autor n'usa en les composicions de caràcter religiós, en les meditacions morals o en les odes amo roses d'un sentiment apaçüat. Aqueixa exacta corres-