No sia [a]l mon — persona quel esmente;
Ans, del tot ras — de les penses humanes,
Sia passat — com vn vent lo meu esser;
Tinguen per fals — lo que fon de mon viure,
E res de mi — en lo mon noy romangue;
E, si per cas, — del meu cos gens ne resta,
Sia menjar — als animals saluatges:
Prengan cascu — la part duna sentilla,
Perque [e]n tants lochs — sia lo meu sepulcre,
Quel mon finit, — nos trobe la carn mia,
Nis pugua fer — que may yo ressuçite.»
Conegue per lo adolorit estil de mes paraules, la inclita Senyora, que la granea de sa culpa clarament a mi era palesa; e, ab moltes lagremes, sospirs e sanglots, ab veu tan conforme, gentil e delicada, que no es possible en semblant manera recitarla, respos en rims estranys [estramps] la seguida cobla, acompanyada de gest no estrany al significat de ses paraules:
«Clarament veig — quen la mundana orla
Deu no ha fet — persona tant culpable:
Yous he comes — abominable culpa,
Tal, quen linfern — no trob pena conforme.
Es me la mort — mes dolça que no çucre:
Si fer se pot, — en vostres braços muyra.
En vos esta — que prengau de mi venja:
Sius par quey bast, — per nostres mans espire,
Ho, si voleu, — cuberta de sçeliçi
Hire pel mon — peregrinant romera.
Deu no fara — quel passat fet no sia;
Mas, si sperau — esmena de mon viure,
