Estaua, pero, la sua delicada persona maculada, semblant a roses ab blanchs liris mesclades, si ab sutzies mans se menegen; que la persona del galant que ab ella reposat hauia, era en estrem no conforme al delicament de tan tendra donzella.
Demanant me si la sua tarda me era estada enugosa; que les fahenes que desempaxat hauia, sino ella present, no era possible se acabassen: o, Deu inmortal, qui lo mon en nombre, pes e mesura regint, les creatures ab degut orde administrau! no reffuseu altre vegada metre les vostres, de infinit preu estimades espatles, en lastret pal, per acabadament rembra tant profana culpa! Ab gran treball, lestrem de ma dolor, los vlls endreçats a la terra, me leçençia ab tremolosa lengua formas, en dos cobles, rahons de semblant manera:
«Mouras corrent — la tremuntana ferma,
E tots ensemps — los çels cauran en troços;
Tornara fret — lo foch alt en la spera,
Y, en lo mes fons, — del mon veuran lo centre;
Tinta de sanch — se mostrara la luna,
E tot escur — lo sol perdra la forma,
Ans que james — de mi siau seruida;
E lo meu cos, — del prim cabell fins lungla,
Mirant ho vos, — sia partit en peçes,
»E, tornat pols, — no prengua sepoltura,
Ni rebal mon — tant çelerada çendra;
Nis pugua fer — algu gire la lengua
A dir: “Bon pos” — a lanima maleyta,
Si Deu permet — mos vlls vos puguen veure.
E, si es ver — vos digui may Senyora,
Nos trobe [e]n lany — lo jorn de ma naxença,
Mas lo meu nom, — a tots abominable,
