si em vaig casar amb qui em vaig casar, elles en tenen la culpa. Em van crucificar a anònims; es van valer de totes les d'això... les tracamanyes que vostè es pugui imaginar per... d'allò... per... destorbar el casament; van difamar la noia; van arribar a formar un partit que es mofava fins de mi, que tombava l'esquena a la d'allò... a la meva dona. Ah!... «¡Ai, pobrets!», vaig dir llavors a tots aquells de qui jo em podia venjar: arrendataris, estadants, deutors. I a tots els vaig treure de les meves finques o embargar sense pietat. En un mes vaig fer presentar trenta demandes... d'allò, de... de desauci: una cada dia, així... a poc a poquet; i, ademés, vuit d'executives perquè no en podia entaular nou. Ah! ja es van ajupir, aleshores, ja! No hi han tornat més, no!
—De totes maneres, és de doldre que vostè hagi de viure així: el pledejar és molt car; dóna molts disgustos. Posant-hi terra entremig, tot allò s'acabaria.
— Ca! no senyor, no! Ja l'hi dic: ¡ara més ferm que mai! Com més faran, pitjor per a elles. A mi els plets m'engreixen: el que em costen és lo de menos. Amb tal de guanyar, i ni que sigui perdent si els he causat força enrabiades... sempre, sempre pagaré amb gust: així m'hagi de vendre la camisa!
— Oh! és que ha de pensar en la família, home! Vostè té un fill; en pot tenir d'altres.—
Què li vaig haver dit! Es mig aixecà de la cadira, va tomar a abalançar-se cap a mi, i, fitant-me amb una mirada que se li escapava del focus de les ulleres, exclamà solemnement:
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/97
Aquesta pàgina ha estat validada.
