Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/87

Aquesta pàgina ha estat validada.

i veig aquestes rient i picant de mans amb cara mlistofèlica darrera de l'escletxa per on espien... ¡i em dol, em dol, no haver-hi estat, perquè havia de ser hermós!
 —Quin castanyoles!—va fer la mare plorant de riure.—Calli, home, calli, que no puc més!
 —Però vostè tot s'ho pren a broma! ¿Que no ho veu, que això és molt trist? —va dir el meu pare, eixugant-se, amb tot, els ulls, de tant que havia rigut.
 —Trist? trist?... segons com s'ho mirin — s'embarbussà l'Armengol amb una serietat tan trencadissa que encara ens va fer riure més.— ¡Què volen que els digui! — va afegir;—a mi, aquest Serrallonga, m'agrada molt més que el del romanso. Em té el cor robat: no hi puc fer més.
 — Sí que fa anys que t'hi diverteixes.
 — Sí, noi, sí. I que Déu ens el conservi. ¿Volen una diversió més innocent i més barata?
 —Veig que vostè és pel meu istil: que amb poca cosa en té prou.
 —Ah! sí senyora, sí. ... I ¿què en traurem, del món?—
 I ell i la mare es miraren, i van esclafir a riure altra vegada, com burlant-se ells mateixos del geni acriaturat que tenien.