Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/84

I llavors, ell, engrescat amb la victòria, va voler fer un casament sorollós a tall de tràgala.
 —Maria Santíssima!—exclamà la mare, morta de riure. — Quin home més original!
 —Tot un caràcter!—va dir el meu pare en to d'admiració.
 —Si els sentís en Giberga!... — va fer el narrador; —oi?—
 I aquí es discutí el parer del metge, titllant-lo, fins l'Armengol i jo, d'exagerat.
 — Segons aqueix jove — conclogué el meu pare (qui, precisament perquè era fluixot, tenia una gran flaca pels tossuts) —, tots els homes de caràcter haurien de ser al manicomi. Ah! bah, bah!... aviat és dit, que un és boig!—
 I em va semblar sentir la meva pròpia veu, i que la meva repugnància a acceptar de pla les teories d'en Giberga era ja en mi hereditària.
 —Doncs va fer un casament sorollós: oi? — preguntà la Matildeta, ja interessada també en la història. —No me'l conta; però diu que talment va ser un desfet: que fins les fàbriques van plegar; que pel curs hi havia aplausos i xiulets, i, a dins de la parròquia, un bullit tan gran de gentussa que allò semblava un mercat.
 —I ¿com hi devia anar, l'escorreguda, que li diu vostè? —féu la mare, cada cop més divertida.
 —Ja ho he pensat jo. Aquell dia sí que, vestida de blanc, devia semblar una gallina mullada.