Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/76

Aquesta pàgina ha estat validada.

citava, en ajut seu, Guislain i no sé qui més, i nosaltres no el podíem mai rebatre.
 —La prova del que us dic —continuà ell— és que la mateixa noia ha acabat per encapritxar-se de debò. És clar que el diner, dimoni temptador fins de les consciències més fermes, pot haver marejat més fàcilment la pageseta que no va marejar, un dia, els pares d'en Serrallonga; però ¿quan, l'Engracieta, mare d'aquest, hauria dit que el seu marit havia de morir rematat? És tan complicada aquesta matèria, exigeix una tan gran sèrie de datos i vol una percepció tan fina i educada, que s'escaparà sempre als judicis del llec, forçosament deficients. Em jugo qualsevol cosa (perquè conec l'estimació que la Fura du a sa filla) que, per més que l'interès l'encegui, no l'entregaria pas a en Daniel si veiés el perill en què la posa a entregar-l'hi. I ja no parlo d'un esperit verge com el d'aquella mosseta, que, a fi de comptes, mai no hauria estès tan enllà les seves ambicions.—
 I va acabar dient, en aquell to sentenciós que a mi me'l feia antipàtic:
 —Creieu-me: aqui, els del Comellar, fins moguts per l'interès, fan el que faria el noranta nou per cent dels homes enraonats; els autors d'aquells anònims han estat ben curts de gambals i ben incauts; i el boig de debò és aquell que es casa, només per fer la contra, amb qui ni havia somiat. Jo ho veig més clar que l'aigua. Però vosaltres seguireu pensant que els boigs no són això, sinó idiotes o furiosos. El vostre criteri és quantitatiu; el meu, qualificatiu.