Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/75

 —No encara, home! Ja us he indicat que no.
 —Oh! però es casen, es casen: això ja és fet! Ves, ves, si ens fa padrins de boda: no hi riuríem poc!
 —Home! —vaig fer jo candorosament.
 —Què, «home»? Ves què hi perd, ell! ¡Ella, en tot cas! I, si s'hi casa amb els ulls ben oberts, no la crec tampoc digna de llàstima.
 —Oh! és que aquesta és la cosa! —objectà en Giberga. —¿Ja sabeu si la noia ni la família el veuen boig? El boig passeja la seva mania entre la massa sense que ella se n'adoni. Mentre no se li pronuncien d'una manera aguda els deliris, la massa no el qualifica sinó de tipo original, de neuròtic, d'extravagant, de xalat, en el sentit atenuant de la paraula... com vosaltres perdonau.—
 Jo vaig mirar amb certa feredat respectuosa la serietat amb què en Giberga soltava aquestes afirmacions, filles d'una convicció irreductible. Fins l'Armengol s'hi quedà seriós. Al cap i a la fi, si, com ens havia assegurat tantes vegades en Giberga, la bogeria respon a una lesió del cervell comprovada per l'autòpsia en mils de casos, ¿quina autoritat teníem un parell d'advocats per a refutar-lo? Ni que com a juristes se'ns hagués pogut comparar amb un Rossi o tamb un Beccaria, i com a psicòlegs amb un Alfred Fouillée (dels quals no cal dir sí estàvem ben lluny), ¿podíem demanar-li, per ventura, que ens tragués amb pinces de la massa de què parlava? En Giberga, pel que es referia a la seva ciència, era revés com un grop d'alzina: feia gala de psiquiatra consumat, sempre