Quan jo el vaig conèixer ja feia parlar d'ell.
Encara me'n recordo. Érem a mig curs del 67. Ell seguia els estudis de pèrit agrònom per millor portar ses hisendes. Jo estudiava el Dret civil. L'Armengol, el meu a latere, va venir, com cada vespre, a la dispesa, per anar a dar un tomb en havent sopat. I com que la nit abans hi havia hagut escopetades a la Rambla, i tal com anava el poble es podien repetir, ell que, essent al carrer, em diu:
—Saps on podríem passar la vetlla? Al Cafè de les Delícies. Sé que hi torna a anar en Daniel Serrallonga, a qui desitges conèixer, i, si hi és, te'l presentaré. Només et demano que, si en diu alguna, t'aguantis el riure i el deixis per a mi, que amb mi no s'enfada. Jo me'l camelo, com ara diuen, i ell no ho coneix.
—Apa, doncs: ja estem anant-hi — vaig fer jo, més content que si em convidés a Romea, on en aquell temps el gran Fontova em feia plorar de riure.
I... tras, tras, tras... ja no vam parar fins a la rotonda que hi havia al fons d'aquell cafè, llavors un
