Pel cap em bullia encara tota la tragicomèdia anterior, quan aquella mateixa nit, al Liceu, on l'Armengol i jo havíem anat a sentir Els Hugonots, ens vam topar amb en Giberga, des de feia tres anys metge ja de Vilaniu.
—Casualment, aquesta tarda, recordant els amics de la gran època, hem parlat de tu, i molt extensament del celebèrrim Bandereta, de qui tu ens pots dar notícies fresques, suposo —va dir l'Armengol després que ens vam haver saludat amb molt d'afecte i contat tots tres, ràpidament, el darrer retall que ens faltava conèixer de les nostres respectives biografies.
—Ah! voleu dir en Serrallonga!... Allò que jo presumia: que ja està ben fresc. A Madrid...
—Lo de Madrid ja ho sabem: aquest m'ho ha contat aquesta tarda.
—Doncs, un cop a Vilaniu, me'l teniu ficat a casa, condemnant-se a un retraïment complet. L'Adeia, buscant un tapabruts, va tenir la xeripa d'atrapar-ne un de vellot que s'empassa la columnària igual que un ralet, i amb ell la teniu sense fer-se amb sos ger-
