ser diputat, i, un cop a les Corts, un dia es va deslligar la llengua envestint a ulls clucs els monàrquics d'aquells dies fins a un punt que ni les capes que li tiraven els seus correligionaris i el president del Congrés no van poder aturar el toro. Diu que va citar noms de persones elevadíssimes dins de l'exèrcit, que va deixar anar qualificatius punibles, i que, pegant garrotada de cego a dreta i esquerra, va sublevar la Càmara en massa i va ser precís usar de la força per fer-lo callar, per treure'l del saló.
—Què dius, ara?
—El que sents. Si tu no et passessis les hores que et passes al costat de la Matildeta, bona cosa d'això hauries vist ja en els diaris. Va estar tremendo, sublim, incomparable, segons m'explicava un amic meu que es trobava a la tribuna de la premsa. ¡I jo, que era a Madrid... jo, no haver-hi anat!... Ah! Si s'anuncia pels cantons que en Serrallonga parla, creu que em venc fins la camisa per anar-lo a sentir! ¡Quin greu que em va saber!...
—Però i que no el veies, per Madrid?
—I que havia de veure! Tant de bo! Era el temps en què jo escrivia el meu discurs, i no sortia sinó de nits. Quan vaig tenir notícia de l'espetec, ja no vaig parar fins a poder arribar al Saló de Conferències per si hi atrapava encara l'etern venjador, que li haurem de dir d'ara endavant. Però... que és cas!... ja havia fet tard: un correligionari seu, que encara es moria de riure parlant-ne... em va assegurar que se n'havia ja anat de Madrid, jurant no tornar-hi si no
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/61
Aquesta pàgina ha estat validada.
