—Del blanc va passar al roig, es va pegar al front amb el palmell de la mà, va virar en sec, i, rebatent la porta encara no prou convençut, diu que va exclamar, amenaçant: «Ja ho sabré tot, jo! ja bo sabré tot!» Sols la desaparició absoluta d'aquell pobre i d'en Calado, als quals la policia devia recompensar posant-los a l'abric d'alguna garrotada del burlat, el va poder convèncer del ridícul en què estava a Madrid.
— Pobre xicot!
— Bé, però què et creus? que et penses que ho va veure clar tot? Ca, home, ca! A hores d'ara, i més veient que els matadors d'en Prim no han estat agafats... no ho dubtis, ell segueix creient que aquell Govem es va vendre.
— Quin disbarat! si tothom sap qui va ser al menos l'esca del complot, i que, si no han pogut ser agafats ells i els altres, és perquè l'extradició no existeix per als delictes polítics! ¿Que no ho va veure, que en Calado se'l rifava? ¿D'on hauria tret tot allò, la policia?
— Això últim sí: ja t'he indicat que ho va veure. Però la bona fe del Govern, la sinceritat caritativa amb què el ministre l'avisava, no. Lo essencial, per a ell, era que es fes un escarment. L'escarment no s'ha fet: doncs, o els jesuïtes van comprar la impunitat dels autors materials d'aquell delicte, o, com diuen avui, aquest va executar-se a instigació d'alts personatges monàrquics a qui en Prim feia nosa. Tant creu això, que aquí tens que després es va passar als republicans, va fer compares i comares per tomar a
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/60
Aquesta pàgina ha estat validada.
56
narcís oller
