Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/59

Aquesta pàgina ha estat validada.

vern no es decideix, és perquè s'està venent als jesuïtes.
 —Oh, oh, oh, oh!
 —Ni més ni menos: el mateix Calado ho ha contat. En fi, no et vull cansar. A Governació, on van creixent les sospites contra en Serrallonga pel neguit etern que aquest manifesta i la falta de lluc dels que l'observen, un dia el volen fer cantar, i no el treuen de dir que ell sap (sic) «on jeu el llop, que té el jaç a Madrid, i que no l'ha deixat encara». Però prou ha dit, pobre home!, prou ha dit a qui ja ha trobat, en efecte, el rastre i sap que els assessinos no sols han passat la frontera, sinó que naveguen ja per l'Atlàntic, en camí del Estats Units! Llavors veu bé el ministre qui té al davant, somriu dissimuladament, i, mogut a compassió o tement que li escapi el riure, no sap tallar de cop. —Vuelva usted mañana— li toma a dir. I, el dia següent, tableau. El ministre el rep amb el director de policia, i dant-li un copet a l'espatlla, li diu en bones paraules que es tregui la ceba del cap i que es faci dar una mirada. En Serrallonga es comença a esblanqueir d'ira. «El Govern ja s'ha venut», pensa. ... Els llavis li tremolen; està a punt d'esclatar. Però el ministre se li atansa més, i li diu a l'orella que no es fiï mai de plagues ni cometi la imprudència d'apostar-ne de disfressats de pobre al carrer de la Gorguera ni enlloc; que no malversi la seva fortuna mantenint ganduls, ni posi en ridícul la investidura de diputat entregant-se a gent com aquella.
 —Ooooh! I què va fer, llavors?