I quan ja començava a posar-nos seriosos la consideració tota íntima, que no ens comunicàvem, que l'única època realment dolça de la vida quedava ben closa per a nosaltres, vam eixugar-nos els bigotis en silenci i ens vam aixecar de taula. Però què sé jo? No n'hi havia prou. L'agredolç que havia pres la conversa a darrera hora, ens devia, haver obert ganes de continuar-la, quan, al mig d'aquella pausa silenciosa amb què ens posàvem els abrics, els barrets i fins molt a poc a poquet els guants com per allargar-la, saltà, amb gran alegria meva, l'Armengol, dient:
—Calla, home, calla!... si t'he de parlar d'en Bandereta! Què ens descuidàvem! Anem a passeig, anem, que en porto un feix.
—Home, sí, que no en sé res d'ençà que vaig anar a Vilaniu. ¿Te'n recordes, del que ens va passar, al meu cosí i a mi, a casa seva?—
I llavors, Rambla amunt, deixant-hi anar de tant en tant alguna d'aquelles riallasses que se'm comunicaven tan fàcilment, em continuà l'Armengol la història curiosíssima d'aquell vilaniuenc que tant el divertia.
Segons sos informes, durant les Corts Constituents, el nostre heroi formà invariablement al costat del general Prim, a qui va aconseguir conèixer i acabà visitant amb aquella assiduïtat encocoradora d'idòlatra que un no sap com poden suportar tan destrament els capitosts de la política. Contra el que s'esperava l'Adela el dia que ens féu el panegíric de son germà, aquest no gosà dir ni una paraula en plenes Corts.
Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/54
Aquesta pàgina ha estat validada.
