Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/52

 —Arramba't a la paret: no caiguis. ¡No diries mai què vinc a fer! Vinc... a comprar l'anell.—
 L'Armengol, en sentir això, saltant enrera fins a trobar la paret, amb cara d'esglaiat, deixà caure els braços, clogué els genolls, i, amb veu desmaiada, exclamà:
 —¡Estaba escrito! No diguis més: és amb aquella Matildeta que, quan venia de Torralba, em feia la competència.
 —La mateixa.
 —De manera que estàs malalt del cor? que has caigut a la garjola?
 —Què hi faràs! els aires de Torralba són dolents per a qui té propensió a agafar aquesta mena de malalties.—
 I amb els ulls encesos, agafant-nos pel braç com quan érem estudiants, vam anar a entaular-nos al restaurant de l'hotel per dinar plegats i fer millor petar la claca. El que vam arribar a garlar, ja abans d'eixir el xampany amb què en Daniel va voler fer- me celebrar son títol de doctor, no té fi ni compte. ¡Hi havia tant de què parlar, en dos anys de no haver-nos vist, i sobretot en aquells moments de la nostra vida que estiguérem d'acord a qualificar nosaltres mateixos de solemníssims!
 —Sí, noi, sí. Ja ens han posat en línia de batalla; ja comencen les escopetades. Sort que un i altre som valents —vaig dir jo desplegant el tovalló.
 —Sobretot tu —saltà l'Armengol al·ludint al meu casament.