Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/52

—Arramba't a la paret: no caiguis. ¡No diries mai què vinc a fer! Vinc... a comprar l'anell.—
L'Armengol, en sentir això, saltant enrera fins a trobar la paret, amb cara d'esglaiat, deixà caure els braços, clogué els genolls, i, amb veu desmaiada, exclamà:
—¡Estaba escrito! No diguis més: és amb aquella Matildeta que, quan venia de Torralba, em feia la competència.
—La mateixa.
—De manera que estàs malalt del cor? que has caigut a la garjola?
—Què hi faràs! els aires de Torralba són dolents per a qui té propensió a agafar aquesta mena de malalties.—
I amb els ulls encesos, agafant-nos pel braç com quan érem estudiants, vam anar a entaular-nos al restaurant de l'hotel per dinar plegats i fer millor petar la claca. El que vam arribar a garlar, ja abans d'eixir el xampany amb què en Daniel va voler fer- me celebrar son títol de doctor, no té fi ni compte. ¡Hi havia tant de què parlar, en dos anys de no haver-nos vist, i sobretot en aquells moments de la nostra vida que estiguérem d'acord a qualificar nosaltres mateixos de solemníssims!
—Sí, noi, sí. Ja ens han posat en línia de batalla; ja comencen les escopetades. Sort que un i altre som valents —vaig dir jo desplegant el tovalló.
—Sobretot tu —saltà l'Armengol al·ludint al meu casament.