Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/42

d'una cacera, hem comès la imprudència de presentar-nos sense ni anar a mudar-nos a la fonda.—
 Per fi, a mi se m'havia destravat la llengua com a elles desnuat el cor.
 El garbó d'aquelles tres persones va desfer-se, i, tot llançant ais i més ais i sospirs evidentment exagerats, les noies se'ns anaren atansant i es van deixar dur per la mà per nosaltres, fins que pogueren deixar-se anar damunt de les primeres cadires de la saleta d'entrada. El jovenet que les seguia, encara que groc com elles mateixes, no va parar fins al menjador, d'on va sortir, al cap d'un minut, amb una ampolla de vi i un parell de copes.
 —Tinguin; beguin, que això les refarà.—
 El meu cosí i jo no dèiem ni una paraula; i no d'encorreguts, sinó pel fàstic que ens començaven a fer tants de gemecs i sospirs fingits; ja que la veritat és que no n'hi havia per a tant, sobretot per la geperudeta, que era la que gemegava més. Perquè, tot plegat, què havia vist, en fer el primer crit? Que un parell de joves, més o menys bàrbarament vestits de caçadors, s'havien introduït al despatx de son germà (extremant, si es vol fins a un punt censurable, la franquesa que se solen prendre, més que enlloc en els pobles, molts amics), i, l'escopeta a la bandolera i en l'actitud més honesta del món, com la de qui espera l'amo (que ja havien avisat), s'entretenien mirant els retrats del general Prim. Forçàvem cap pany? Remenàvem els papers de la taula? ¿Tocàvem ni tan sols els pocs llibres de l'antiga paperera de freixe que