Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/41

Aquesta pàgina ha estat validada.

que, ensems que arribàvem nosaltres a l'escala cap on ella fugia esfereïda, hi arribaven també de dalt, saltant graons de cinc en cinc, un jovenet ros i una senyoreta alta i grassona i que, més blanca que un paper, repetia a batzegades, i amb veu tremolosa i fosca, el mateix crit de — Socorro! socorro! — La que fugia i tot ha havia promogut, una nana geperuda i guerxa, va emparar-se amb ells llançant-s'hi a braços oberts, i tots tres, anorreats, tremolant com l'argent viu i ben aferrats l'un amb l'altre, van quedar-se fets un garbó en el replà, panteixant ja sense veu, i guaitant quins moviments fèiem. Tot ensems, a nosaltres, la cara ens cremava de vergonya, les cames se'ns segaven, i la llengua se'ns entrebancava, com el pensament, de tant com hauríem volgut dir alhora. El tripijoc, si no perillós, era seriós i brutal pel que tenia d'inesperat. Tot era fer, també a sotragades, — ¡Escolti! escoltin! Per Déu! per Déu! — I no eixíem d'aquí; fins que, per miracle, se'm va ocórrer a mi afegir a aquells precs matussers els noms de les Serrallonga, per si tanmateix ens les havíem amb elles.
 —Adela! Carolina!... No som lladres!... Escoltin!... Facin el favor!—
 En sentir-se anomenar així, van cobrar confiança. Ja no tractaren de demanar més socors: tot se'ls en anava en ais i sospirs de desfogament. En efecte, ens trobàvem, doncs, davant de les noies de la casa.
 —Dispensin i no s'espantin. Jo sóc amic d'en Daniel, i, amb ganes de veure'l, baixant de Bondelit,