grimes i sanglots: «Ah! ¿per què no ens moríem, com el nostre germanet, quan érem al bressol!» —
Amb aquest sermó i altres de consemblants la mare ofegava un poc la seva pena: aviat, però, l'enterniment natural i potent del cor reprenia a la raó, i la tristesa tornava a devorar-la.
Davant del decaïment enter de son cos, de son cor, de son esperit, la torbació s'empara de mi. Vaig, vinc, rodo d'ací d'allà, sense pla ni voluntat, oblidant-me de tots i de tot, menys de les causes de la nostra desventura.
Per enganyar un poc la meva pena, per honrar el meu fillet amb un record piadós, he fet aixecar, en el punt on donà l'ànima a Déu, un joliu monument, i hi he fet gravar aquests versos, tristos com els que s'escriuen en els sepulcres; aquests versos, que recorden al vianant el cop terrible que sofrí la mare per son fill i nosaltres per la mare:
«Un jorn, per est camí, tota plorosa,
fet a bocins el cor, passà una mare
portant malalt a son fillet tendríssim,
que la vida en son pit xuclava encara.
I aquí la mort l'hi arrabassà dels braços!
Oh tu, que portes a est sant lloc els passos!
si pregues per algú,
siga per ella, que el fillet enyora:
son fill, al cel, pregarà a Déu per tu.»
Quant al lloc on reposen ses estimades despulles... (vergonya em dono de dir-ho, però dec confessar-ho
