Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/342

antics tenien un proverbi molt bonic: deien que aquells a qui els déus estimaven morien joves. ¿Quin és l'home que a la meva edat no ha exclamat cent voltes a la vida, com Job: «Per què no em moria quan era noi?» Aquí em tens a mi. Jo em considero, encara que en sigui indigne, un dels homes més feliços: feliç amb tu, feliç amb els nostres fills; i, no obstant, ¡quantes vegades a la vida no he arribat a plànyer-me de no haver mort de petit! ¡Què no han de dir els altres, els malaurats, i sobretot els que són criminals o solament culpables!... Ai! Quan jo penso en la vida seriosament, planyo els meus fills destinats a viure. ¡Pobres criatures que rieu, que jugueu, sense somiar amb l'esdevenidor! ¿ja sereu correspostos d'aquells a qui posareu amor? ja trobareu mullers bones, dolces, fidels? sabreu mantenir-vos sempre purs, sense màcula? Ai de mi! quin sofriment el vostre per a resistir els atractius de la societat en què viureu, per a no relliscar en el terrible i fatal pendent de la naturalesa humana que du al mal! Ja exclamareu, algun dia, en les vostres hores de reflexions tristes: «¿Per què no ens vàrem morir quan érem petits, com el nostre germanet! Ell no ha hagut de passar per les proves terribles de la vida, i frueix en pau de la beatitud celestial, que assaboreix tranquilament, com l'abella la mel en la flor del desert.» I vosaltres, pobres filletes meves, ¿trobareu marits que us sàpiguen comprendre, estimar, protegir, dispensar i perdonar? Els sereu fidels com la vostra mare; i, amb tot i això, sereu felices? ¿No us arribarà també el dia d'exclamar entre llàgrimes