Aquesta pàgina ha estat validada.
«Dies iræ, dies illa!»
Portaren la caixa, hi ficàrem, dins, la nostra, la clavàrem, el carro mortuori la prengué, i marxàrem.
De vegades, la mare i jo, en els nostres bons temps, si teníem alguna hora de tristor, pensàvem, si la mort ens robés algun fillet, quins funerals li faríem; i projectàvem convidar tots els nens del veïnat, tots els dels nostres amics i coneguts, i li arreglàvem amb ells un tendre acompanyament per a conduir-lo fins a aquell lloc d'on ningú no torna.
Vestíem els nostres de blanc, i els fèiem presidir el dol.
Déu ens donà l'ocasió de realitzar aquests somnis tristíssims, i llavors ni remotament hi pensàrem.
