Després es presentaren dos homes vestits de negre portant un taüt.
Valga'm Déu! era de forma horrible i absurdament gran!
— Eh! desventurats! ¿què veniu a fer, amb aquesta caixa? és que hi voleu ficar tots els meus fills? ¿No veieu que és massa gran, per al cos del nen, i que la caixeta en què reposa no pot encabir-se dins d'aquesta espantosa forma! —
En efecte, sols d'alçada i llargada podia anar. L'amplada no era suficient sinó per l'extrem corresponent a les espatlles: d'aquí en avall anava estrenyent-se.
— Traieu-me això del davant, preneu millor les mides, i porteu-me una altra caixa. —
I aquells desventurats desaparegueren per anar a encomanar una caixa més convenient.
Se'm presentà un altre home.
— Senyor — va dir-me — : ¿no li sembla que, tot esperant, podríem exposar l'albat al jardí amb la caixa que ara té? Vol que el prengui?
— No: jo mateix vos el duré fins fora la porta. —
No volia pas que aquells homes endolats s'avesessin a venir a casa per endur-se'n els meus fillets.
