mans i el cor buits.»
Alguns moments després els meus fills i la criada marxaven cap a casa amb l'equipatge.
La meva dona i jo havíem de seguir-los. Fora de l'estació ens esperava el nostre amic per menar-nos al cotxe que havia fet avançar per a nosaltres.
Damunt de la coberta hi havia la caixeta blanca.
— No tan lluny de nosaltres, amic meu: amb nosaltres dins del cotxe.
— Com! ¿vos atreviríeu...
— Ai, fill! poc saps tu com tenim fet ja el cor a aquestes emocions fortes! Dóna-me-la, dóna-me-la: el carruatge només és de dos seients, però a la nostra falda encara n'hi ha dos més. —
Ens donà la caixa: jo la rebi amb una emoció dolça, pura, intensa. Em semblà que recobrava el benvolgut fillet que havíem perdut, i em posí sobre els genolls la dolça càrrega. I el carruatge, per recomanació meva, emprengué a poc a poc el camí de casa nostra. La caixeta reposava tota en ma falda;
