Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/31

bretot, van sortir pastades al pare. ¡La mania de persecucions, que ja començava a apuntar!—
 L'Armengol i jo vam acollir amb somrís mofeta l'asserció d'aquell aprenent de metge que tractava a tothom de boig com podia fer-ho un Pinel o un Esquirol.
 —Jo el que us dic és que aneu sumant. Primera: sent de bona família, i estant a meitat dels estudis, ho deixa tot i exposa la pell mil vegades pel que no li va ni li ve. Això ja és de boig: no ho negareu.
 — Doncs jo ho nego —vaig saltar, exposant-me que, aquell esqueix de savi, fins a mi em tingués per boig.— Ho nego perquè jo crec en ideals i comprenc el sacrifici de la vida per ells.
 —L'Armengol només va riure.
 — Segona —prosseguí, sense perdre l'aplom, el serioset d'en Giberga:—per anar al seu negoci, reprèn els estudis d'una carrera que no li agrada i es lliga per sempre amb una noia inexperta i de sentiments oposats als seus.
 —Veus que era pubilla!...
 — I ¿que no és delirar, posar-se sota, quan no s'és prou àgil o fornit per a passar damunt?... Tercera: vista la impossibilitat d'imposar-se... per remei, es dóna al joc, abandona el despatx, contreu deutes, excita la dona enganyada, i s'exalta contra ella i li dóna mala vida perquè, mare abans que tot, no vol acompanyar-lo per aquell camí de ruïna venent ni empenyant. Passa apuros terribles, i ni té força de voluntat per a deixar el vici, ni sap reaccionar per