entrar a casa deixant tes tristes despulles en la soledat d'una sala de ferrocarril?... Ah! Si no voleu que m'emporti amb vosaltres el nostre estimat angelet a la casa on nasqué, aneu-vos-en-hi soles amb la vostra mare: jo em quedaré prop d'ell. I no en tindré pas por: al contrari, m'estaré a son costat per servar-lo, i ajauré mon cap damunt la caixa que el tanca com sobre un coixí; i no per dormir-hi, sinó per vetllar com guardià fidel! —
Mentre jo parlava així, tots ploràvem. Per fi, la meva filla digué sanglotant:
— I bé, sí, papà! emportem-nos-el a casa. Ell hi nasqué; ell en va eixir ple de salut: tornem-l'hi, doncs, i que hi estigui tot el temps possible abans d'anar-se'n per sempre més al cementiri.
Ja arreglat aquest punt, el nostre pobre enteniment requeia en els temors passats. A mesura que ens acostàvem a París, aquells creixien. La mare em deia:
— Voldria que aquest terrible viatge fos etern, per a no presenciar la cosa encara més espantosa que pot succeir-nos! —
Al contrari, jo, justament perquè els temors em tenien impacient, desitjava veure'n la fi.
A l'últim, el xiulet de la màquina i el corn del conductor ens anunciaren que tocàvem ja amb l'estació d'arribada.
