rient joiós en els nostres braços com trist i consirós en els de l'agonia.
Déu meu, quin patir!
I, fins amb aquesta idea fixa, la nit passà, nasqué el sol, i el dia anà corrent.
A mesura que ens acostàvem a París, els temors passats a l'estació de Bordeus, i que jo donava per resolts amb el telegrama, se'm renovellaren amb major vivesa.
— I si el telegrama no hagués marxat? si el meu amic no fos avui a París? si estigués malalt o bé s'escaigués fora de casa? i fins si son amic, el comissari, per una raó o altra, no pogués acompanyar-lo!
La nostra desgràcia és massa gran perquè pugui acabar d'una manera tan senzilla. Quan Déu ens ha enrotllat de circumstàncies tan difícils, és que ens deu voler fer caure en un tropell terrible! Sí: m'agafaran, els meus pobres fills hauran d'arribar a casa sense mi, i la meva pobra dona no podrà suportar aquesta nova sotragada sense perdre l'enteniment! —
Això deia entre mi. Ma pensa, fatigada, incapaç de comprendre la raó, s'enfonsava involuntàriament, per força, en aquell ordre d'idees terribles, i perseguia fins a l'absurditat les esgarrifoses conseqüències de la situació meva.
A l'estació trobaria un comissari maliciós, el qual, pensant-se haver flairat un crim, em faria arrestar per
