Per fi arribà l'hora de partir. Ens acomodàrem en el vagó, el conductor xiulà, començàrem a posar-nos en moviment, i ben aviat anàrem volant.
Però, malgrat la marxa que el tren duia, no estàvem pas satisfets: nosaltres hauríem volgut arribar a París com una exhalació, i, segons els nostres càlculs, trigaríem quinze hores!
Quinze hores (bon Déu!) eren quinze segles per a nosaltres, que no teníem sinó un pensament, impossible de distreure. I muntanyes i plans, viles, llogarets, rius i núvols, tot passava davant nostre sense que ens en donéssim esment. Els nostres esguards es passejaven debades per l'espai: la vista se'ns perdia en la contemplació de les nostres pròpies ànimes, o, millor, d'un sol pensament, d'una sola imatge, que era el nostre benvolgut fillet. Tantost el vèiem som-
