Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/302

Però què em passarà, a París?
Posaran el meu equipatge damunt del taulell.
Amb ell hi haurà aquella caixeta terrible, i el duaner s'hi acostarà amb el guix als dits per fer-hi la seva creu fiscal.
¿Què li respondré jo quan, sense cap dubte, em preguntarà:
«Què hi ha, aquí dins?»
Dues coses puc fer:
Primera. Esperar la pregunta, i, si no me la fa, endur-me'n l'estimada caixeta sense dir res.
Segona. Si, al contrari, em fa la pregunta, dir-li «Espereu-me», i anar-me'n a trobar el comissari de l'estació per explicar-li el que em passa. Les nostres llàgrimes l'han de convèncer, i ens deixarà passar.
Però i si son càrrec li imposa el penós deure de detenir-nos a la mare i a mi, o a mi solament, o solament la caixa, ¿qui m'assegura que aquesta emoció, darrera de tantes altres, no pot enfollir la pobra mare?
Pensar-ho només, m'esglaia!
— I quedí una estona ensitjat en el defalliment i la desesperació, fins que vaig aixecar-me exclamant: — Sigui el que Déu vulgui!—I comencí a passejar- me amb una mena d'ensopiment, que era, ben segur, efecte de l'espant de mos propis pensaments.
De cop m'assaltà una idea:
— A París tinc un amic que és company d'un bon comissari de policia. ¿I si pogués fer-li saber que hi anem?