Pàgina:Obres completes de Narcís Oller VI - La bogeria (1928).djvu/292

Aquesta pàgina ha estat revisada.

tornà a besar-lo més i més. Tot això en mig d'un riu de llàgrimes silencioses; silencioses, perquè era precís no cridar l'atenció dels pocs fidels que a l'església hi havia.

III


  Llavors entrà una velleta, qui, després de cercar-la per tots cantons, s'acostà a aquell grup tan atribolat.
 —¿No seria vostè, senyora — digué — la que demanava a mossèn Rigauld? Prou, que ho és! prou que m'ho diuen les seves llàgrimes! Doncs vingui, que ell l'està cercant pertot arreu. —
 ¡Havíem judicat ben malament el pobre mossèn Rigauld! El venerable sacerdot, en rebre ma lletra, estava dinant amb dos capellans amics seus que tenia convidats. Tant ell com sos companys, s'havien commogut. Ell s'havia disposat immediatament a rebre'ns bé, i, mentre nosaltres l'esperàvem per la nostra part, ens esperava ell per la seva; fins que, veient que no compareixíem, eixí a cercar-nos. Un veí digué a la seva criada que acabaven d'entrar a l'església una senyora i uns nois forasters.
 La meva muller seguí, doncs, la velleta, i en el claustre trobà l'almoiner, que l'esperava amb la superiora i unes quantes monges. Aquell sant baró i aquelles santes dones començaren a desplegar llurs caritatius sentiments pregant-li amb dolçor que deixés sa trista càrrega, i acabaren per prendre-la-hi aprofitant un moment de torbació.