Vaig córrer a informar-me de si mossèn Rigauld es trobava a casa. Hi era, però tenia convidats a dinar.
— Déu meu! quin greu que em sap, destorbar-lo en ocasió consemblant! Però no sóc jo: la necessitat és qui m'obliga a ésser tan importú. —
Sortí un moment a anunciar la nova a ma pobra família, a la qual vaig fer entrar al claustre. Per esperar-me s'assegueren en un banc de fusta que hi havia entre dos pilars, i jo entrí a la porteria per escriure a mossèn Rigauld.
En un tros de paper fumat que ens donà el porter, escriví de pressa unes quantes ratlles que recordo encara: «El senyor i la senyora ***, que tingueren l'honra de rebre-us en son mas a Bazus, trobant-se de pas a Bordeus vénen a tornar-vos la visita, com vós els demanàreu. Però aquesta visita la fan en circumstàncies tan desventurades que ens ha d'ésser excessivament trista. Han tingut la malaventura de perdre pel camí el nen més petit, del qual han dut fins aquí les tristes despulles. La mare les porta encara, i no sabem què fer ni com arreglar-nos. El vostre doble caràcter de sacerdot i de persona experimentada ens ha animat a venir a implorar el socors dels vostres consells i de la vostra protecció. Per això, doncs, m'atreveixo a pregar-vos que tingueu la bondat de rebre'ns, i d'acceptar per endavant l'expressió del nostre agraïment etern.»
