— L'autoritat! ¿quin dret té l'autoritat sobre el meu fill? No fa pas gaire que, viu i malalt, jo el portava sense témer a ningú: era tan meu com les meves entranyes. I ara, perquè son estimat esperit l'ha abandonat, aquest cos del meu fill no serà meu? Oh, no! això és terrible! ¡Primer m'arrencarien del pit el cor, que dels braços el meu fill!
Tot dient això arribàvem a Auch i començàvem a muntar la costa que mena a la part alta de la vila. El majoral, que havia baixat de la banqueta, caminava al costat de la portella, per la qual ens adreçava tot sovint ullades de tristesa i curiositat.
Vaig cridar-lo i li digui:
— Majoral: tenim intenció de seguir el nostre viatge a París, i voldríem fer-ho sense destorb. Procureu, doncs, que, tant aquí com a fora, ningú no ens detingui. Us ho demano: no digueu ni un mot del que ens passa.
— Pot estar tranquil — em respongué.
En arribar a la plaça d'Auch vàrem desenganxar. Tothom menys nosaltres baixà de la diligència, perquè havíem d'esperar quasi una hora.
Amb tot i la discreció recomanada al majoral, es Veia prou bé que la nostra desgràcia era coneguda.
